El nen hauria d’haver estat molt content aquesta nit. Un principal del gremi dels espardenyers se’l va endur a casa seva, el va rentar, va donar-li roba neta i li va regalar unes espardenyes noves…
Tenia unes espardenyes noves!!!
Feia més d’un any que se li van trencar les seves i caminava descalç. Com a màxim es lligava uns draps als peus quan havia de caminar per terrenys pedregosos. I mai fins llavors havia dormit en un llit.
Hauria d’haver-se sentit immensament feliç, però plorava. El seu amic, el gos, s’havia quedat estès a sobre de la tomba del seu amo. S’havia trobat amb ell aquest matí. No el coneixia de res i no l’havia vist mai anteriorment, però sentia que eren amics.
Inquiet, es va aixecar i va marxar al cementiri. El gos encara hi era… jaient immòbil sobre el túmul amb el cap recolzat sobre el terra, immòbil…
Un gos molós… un gos de guerra…, l’animal més ferotge que mai havia existit…
Un gos que s’enfrontaria amb èxit a lleons i tigres en els amfiteatres romans, que mataria a l’ós que s’atrevís a assetjar a un ramat, que guanyaria tot sol a una gossada de llops…
Descendent de l’estirp del fidel Pericas, el gos de guerra del gran Alexandre el Magne… Com era possible que seguís allà estirat sobre la tomba del seu amo, sense voler menjar ni beure esperant morir?
El nen s’asseu entre sanglots al seu costat, i li parla.
Quines coses li estarà explicant aquest nen al seu amic ferotge? Quines paraules poden tornar la il·lusió a algú que ha perdut al seu ser més estimat? Quines raons tindrem per seguir vivint quan tot sembli haver-se acabat per a nosaltres?
Parlen i es consolen. Cap a l’Est una tènue llum esquinça la foscor de la nit…
És la deessa Aurora que ens anuncia l’arribada d’un nou dia, el començament d’una nova oportunitat.
Quan el Sol surt per l’horitzó, el nen i el gos estan caminant contents pel Camí Reial de Barcelona.
La masia dels seus amos ha estat destruïda, les collites cremades i els animals estan morts. Van a buscar al seu avi i partiran cap al Nord.
Allà… molt lluny… hi ha unes muntanyes altíssimes que es diuen els Pirineus. A l’hivern estan cobertes de neu, però a l’estiu són refugi dels pastors que pasturen els seus ramats.
En aquelles terres, lluny del mar i dels pirates, seran feliços.
Una bella història d’amistat i esperança que també ens farà plorar.
Segur que quan ens aguaiti la desesperança i tot en nosaltres estigui sumit en les tenebres, recordarem les paraules del nen al seu amic el gos ferotge: Que després de la foscor reneix la llum… que després d’un final sempre hi ha un altre principi…
