Quan l’Anita va escoltar per primera vegada la història del nen, del gos de guerra i dels pirates, es va adonar que era una aventura massa estranya.
Com era possible que un vell i pobre pastor sabés muntar els cavalls imperials i fos tan hàbil en el maneig de l’espasa?
El més misteriós era el comportament del gos. Un gegantí gos molós, un ferotge gos de guerra capaç d’enfrontar-se i vèncer a una partida de pirates armats, amansit pels conjurs que el pastor va pronunciar en una llengua estranya.
Potser parlava llatí el vell pastor?
El van sentir beneir el cadàver del mercader mentre pronunciava la frase Et lux perpetua luceat eis.
Un míser pastor beneint?
Sí, és cert… a la vida res és com sembla.
L’Anita va esbrinar la segona part de la història. Coneixerem l’atzarosa vida de l’ancià. El nen no va marxar als Pirineus; va ingressar a la universitat, va estudiar i arribà a ser un personatge principal, un dels preceptors del nen anomenat Jeromín.
Quan aquest es va fer gran, va ser un dels seus consellers, i en la seva companyia va participar en la batalla de Lepant a bord de la galera La Reial.
El gos es va quedar per sempre a Tarragona. Quan els soldats sortien a combatre als pirates, el portaven amb ells. Amic de tots els nens que l’acariciaven quan deambulava pels carrers i jugava amb ells, es convertia en una ferotge arma letal amb els enemics.
